Que lluny queda el Sàhara….

Imatge del campament d'Ausserd

Aquest cap de setmana ha fet 15 dies que vaig arribar d’Ausserd, un dels campaments de refugiats del Sàhara. El haver estat fora durant aquells dies han tingut com a conseqüència, entre d’altres coses, que la meva agenda hagi estat saturada aquests 15 dies i per això hagi trigat en poder explicar-vos una mica aquella experiència.

No és la meva intenció explicar tots els detalls d’un viatge que realment ha deixat petjada a l’hora de valorar les coses que ens envolten, però si unes quantes impressions.

Vam arribar de nit, després d’un viatge de 5 hores i el que més em va sobtar van ser dues coses. D’una banda el silenci del desert i l’altra, el cel estrellat. Crec que mai havia vist tantes estrelles juntes.  No sabiem quin campament seria el nostre destí, però finalment ens van demanar que anéssim a l’Hospital d’Ausserd, on feia temps que no hi anava cap grup de metges.

Durant els dies que vam estar a l’hospital no vam parar. El director, en Nami, ens va acollir molt bé i ens va explicar quina seria la nostra tasca: atendre les urgències de l’hospital. Matí, tarde i fins i tot alguna sortida per la nit. Treballant amb tot el personal d’infermeria que normalment treballa sol a l’hospital. Quan va córrer la veu que hi havia un grup de metges espanyols, van ser molts els que van venir a consultar els seus problemes de salut. Diabètics, problemes respiratòris, diarrees, deshidratacions….sembla mentida que en ple segle XXI, hi hagi nens que morin deshidratats.

El ritme era molt diferent al que estem acostumats, però tot i això, el sistema funciona prou bé. A pesar de la gran quantitat d’ajuda que reb el saharaui, encara queda molt per fer i el Ministre de Salut Pública Saharaui va reconéixer el gran paper que Lleida havia tingut i té, en l’atenció primària dels habitants dels campaments.

L’hospitalitat dels saharauis em va sorprendre gratament, i l’agraïment en les seves mirades ens animava a seguir treballant als més de 45º que podia fer a les 2 de la tarde. Com no, la seva ressistència i el seu compromís per seguir defensant allo en que creuen, sense resignar-se al seu somni d’un Sàhara lliure, on ningú hagi de patir per un conflicte i tots els saharauis visquin dignament amb el mateix esperit de pau que ho fan ara.

En definitiva, només afegir que aquesta experiència se’ns va fer molt curta. El grup de la comissió de Primària de Lleida (l’edu, la sussana, la mercè i l’ismael) que hi vam anar, vam fer molta pinya. La percepció i valoració de la vida és molt diferent a la que tenim els occidentals (tot queda en mans d’Al·là). El nosre grup ja tenim ganes de repetir un altre cop l’any que vé, per intentar ajudar i solucionar alguns dels problemes de salut que tenen els saharuis i si podem canviar la voluntat d’Al·là, millor.