Queden menys de 24 hores per a que arribi el temut 1 de setembre. El dia en que entrarà en vigor la pujada de l’IVA més important dels últims anys i en que milers d’immigrants i ciutadans “no beneficiaris” deixaran de rebre assistència sanitària.
Dos decissions que figuraven com a propostes estrella del programa electoral del Partit Popular, ah no, que deien el contrari.
I es que en aquest cúmul de despropòsits en el que vivim, entre els rescats autonòmics, les restes dels nens de Còrdoba, la posada en llibertat del terrorista, el Barça-Madrid i la tornada a Barcelona dels Urdangarín-Borbón, jo volia dedicar el post a un persona que ens ha deixat aquesta setmana, Neil Armstrong.
Des de petit sempre em van impressionar les imatges dels primers astronautes caminant damunt la Lluna, aquell Juliol de 1969, concretament el dia del meu aniversari. Tenia una caixa de música dels astronautes damunt la lluna que m’encantava.
Ja més gran, tothom parlava de les teories que l’arribada de l’home a la Lluna no era possible i que havia estat un montatge. Tot i això, a 2n de batxillerat vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el gran Joan Oró mentre feia el Treball de Recerca sobre l’origen de la vida. El seu entusiasme quan parlava deles missions Apol·lo, i del que havien aportat a la ciència, em van treure de dubtes.
Des d’aleshores sempre m’ha agradat el món del’astronomia, observar l’Univers… He de reconeixer que no em cansaria mai de veure les pel·lícules en les que cal investigar un planeta aliè, la vida extraterrestre o un meteorit que amenaça la Terra.
Jo avui segueixo creient que l’home va arribar a la Lluna, i en sóc un ferm defensor. I les paraules d’Armstrong són ara més importants que mai. Un petit pas pot canviar la humanitat. I ara és el moment que tots fem petits passos endavant per millorar el futur de tots. No podem deixar que la dreta no ens deixi avançar, i encara pitjor que ens faci fer els pasos enrera.
Mirant des del campanar 