Preparant les festes

Queden tot just 5 dies per a que comencin les festes de Nadal. Aquesta setmana gairebé tothom es despedeix desitjant unes bones festes, i un bon any 2013.  El desig i l’il·lusió de que al 2013 per fi veguem la llum al final del túnel, és comú a totes les persones.

Però abans d’arribar a dates tan senyalades, tenim uns dies importants. Per un costat, en aquests moments s’està realitzant l’investidura del Sr. Artur Mas com a president de la Generalitat, amb el suport d’ERC. A veure com serà aquesta nova etapa en la que ja abans de que es produís la investidura ja existeixen desacords. Serà dur per Unió assumir el camí cap a la consulta, i a ERC ser corresponsables del desmantellament de l’Estat del Benestar. Tots dos tenen una feina per davant, gens fàcil, i espero que es prioritzin el treball comú en pro de les persones que no tant en pro del país.

D’altra banda, tenim els metges de Madrid, com exemple de constància. Fa poc que s’ha confirmat que prop de 120 directors de centres d’atenció primària han dimitit. A més, avui l’Assemblea de Madrid debat els pressupostos en els que ja sense amagar-se el govern madrileny iniciarà la privatització del sector sanitari.  El conseller de Sanitat s’ha mostrat implacable, i tot i l”amago” de diàleg finalment ha tirat endavant el seu pla. Els perjudicats, un cop més els pacients, però també els metges que no poden fer la seva  feina en les condicions necessàries  generant frustració i ineficacia del sistema.

I mentrestant, el president del Govern Espanyol ha complert un any sense complir cap de les seves promeses. I no es que la situació del país no hagi millorat, és que ha empitjorat. I la valoració dels ministres cada dia és més dolenta. I en aquesta situació els socialistes seguim centrifugant-nos, en comptes de tirar endavant i oferir una alternativa política i social a les polítiques d’austeritat salvatge. Espero que el 2013 sorgeixin nous lideratges (ni reciclats, ni maquillats) que ens facin recuperar la confiança dels treballadors i col·lectius vulnerables, pels que el Partit Socialista ha estat el seu màxim defensor i referència, al marge de que fós el català, l’espanyol o l’europeu.

Com va dir un cop un dirigent socialista, mentre hi hagi una injusticia, hi haurà un socialista per denunciar-la. I en aquests moments d’injustica social continuada i retallades de drets fonamentals, els socialistes sembla que haguem perdut el megàfon.

Ja esta aquí el documental!

Ja tenim el documental que parla de la visió de l’atenció primària pels propis metges de familia!

Comença la carrera electoral

Aquest matí el PSC ha aprovat les llistes per a les eleccions al Parlament de Catalunya. S’ha realitzat un intens debat, i finalment Àngel Ros encapçalarà la llista per Lleida acompanyat de l’Oscar Ordeig, de la Jordina Freixanet, la Mònica Lafuente i la Paquita Sanvicén. Crec que serà un bon tàndem per afrontar les properes eleccions, tot i que no serà fàcil. Estic particularment content de que a la Jordina i la Paquita se’ls reconegui la gran feina que han fet durant aquest temps!

La recent enquesta del CEO (de dubtosa fiabilitat donat que a Lleida només havien preguntat a 45 persones), ens situa en una pendent dificil de superar. Però no impossible. Estic segur que persones com les que he nombrat treballaran de valent i viuran amb cos i ànima la campanya!

Crec però, que no hem superat el procés de renovació i debat intern que ens cal als socialistes. Hem passat de ser el partit més votat al 1999 a poder ser la 4a força política al parlament. Potser ens ho hauriem de fer mirar, no? O si més plantejar que hi ha alguna cosa que no funciona.

Aquesta setmana passada el Congrés dels Diputats votava en contra de que Catalunya pogués celebrar una consulta sobre quin futur vol com a País. I un cop més, al meu parer ens hem equivocat. No perquè els  diputats del PSC van votar en contra. Si els diputats catalans haguéssin votat a favor o s’haguessin abstingut només hauria estat de cara a la galeria, perquè no serveix de res que el PSC es declari federalista si no tenim amb qui federar-nos.

Cal que el PSOE vegui l’oportunitat que tenim ara per explicar i aplicar el nostre model d’estat federal, de treball conjunt entre tots per crear un país avançat i perspectives de futur. Preguntem als ciutadans quin país volen, i expliquem nosaltres quin país volem. Contra la demagògia i el populisme d’aquells que necessitaven anar al notari per a que la gent confiés en la seva paraula, no podem restar indiferents. Hem d’explicar, explicar i explicar quina és la nostra opció i proposta per acabar amb les retallades i el desmantellament de l’estat del Benestar. I mentre no siguem conscients d’això, anirem davallant a l’enquestes, perquè la gent vol respostes i propostes.  I tenint en compte la gestió pèsima del Partit Popular, que els socialistes encara estiguem pitjor que fa un any, potser seria el moment de buscar nous lideratges capaços de respondre als reptes del futur sense els lligams del passat.

Reflexions sobre la independència

Si, ara ja feia una setmana que no havia escrit i em reservava per avui. Avui, l’11 de setembre de 2012 ha estat un dia històric.  Un milió i mig de persones han estat a Barcelona demanant que Catalunya esdevingui  un estat propi.  S’ha de reconéixer la capacitat organitzativa per a aquesta mobilització de la societat civil catalana.  El meu respecte i reconeixement pels organitzadors. Donada l’afluència de gent, sembla ser que preocupa molt més la independència que les retallades que cada dia tenen repercussió en l’educació i la salut dels catalans.  O almenys a TV3.

Jo no he anat a la manifestació, perquè no comparteixo el lema de la manifestació, i perquè tot i que potser calgui canviar el model de relació Catalunya-Espanya, PSC-PSOE, la independència no és la meva opció.   Alguns amics i amigues del PSC hi han anat, i per això crec que cal ser decidits i valents,  i inicar un debat dins del nostre partit per definir quin model de país volem. Cap on volem tirar i si tenim la capacitat de respondre a les necessitats dels catalans, del milió i mig que ha anat a la manifestació i dels 5,5 milions restants.   Sóc catalanista, socialista i euroepista convençut, i no necessito ensenyar banderes ni portar samarretes per demostrar-ho, sinó que traballo dins de les meves possiblitats per millorar les condicions de vida dels catalans i catalanes.  Molts dels polítics  que aixequen ben alt l’estelada han aportat  poc al dia a dia dels ciutadans que els envolten.

Els socialistes sempre hem estat al costat de les persones. Al 1931 vam impulsar una República que la societat demanava. Al 1982 vam transformar un país que demanava sortir de la repressió i l’amargura del franquisme. I ara hem de continuar estant-hi. Per això hem de saber si realment la gent vol la independència de Catalunya o no.

El govern de la Generalitat, de Convergència i Unió (que són indepentistes en funció del dia de la setmana i tenen la capacitat de separar cos i ànima), ara té la possiblitat de, amb el suport d’ERC,  instar al Parlament a convocar un Referèndum vinculant, amb totes les garanties democràtiques per saber si la societat catalana vol la independència o no. I que cadasccú faci campanya pel Si o pel No. Jo sóc el primer que si guanya el si, treballaré per respectar la voluntat dels ciutadans. Si no tenen intenció de fer-ho, no cal que seguim parlant, ni convocant manifestacions ni res. La dreta catalana ha aconseguit que durant 10 dies ens oblidem de les llistes d’espera, del pagament dles fàrmacs o de que els immigrants han perdut l’assistència sanitària.

Si realment, volen la independència, que convoquin el referèndum i deixin de crear els municipis per la independència, territoris lliures…perquè qui té la competència per fer-ho és el Govern i el Parlament de Catalunya.

Cadascú que assumeixi la seva tasca, el Govern la de convocar un refèrendum, i el PSC la d’oferir un discurs clar i contundent en base al catalanisme i al nostre model de país i prioritats polítiques.  Sino fem això, seguirem durant 20 anys fent el mateix, i en els moments que vivim, no estem per perdre temps, esforços i 12 hores d’emissió de la televisió  pública que paguem entre tots, els independentistes i els que no ho som.  I com ha dit el pregoner Josep Vallverdú avui  a la Seu Vela, ” ser independentista és com estar embarassada, o ho ets no ho ets”.

Visca Catalunya!

I la Lluna…

Queden menys de 24 hores per a que arribi el temut 1 de setembre. El dia en que entrarà en vigor la pujada de l’IVA més important dels últims anys i en que milers d’immigrants i ciutadans “no beneficiaris” deixaran de rebre assistència sanitària.
Dos decissions que figuraven com a propostes estrella del programa electoral del Partit Popular, ah no, que deien el contrari.

I es que en aquest cúmul de despropòsits en el que vivim, entre els rescats autonòmics, les restes dels nens de Còrdoba, la posada en llibertat del terrorista, el Barça-Madrid i la tornada a Barcelona dels Urdangarín-Borbón, jo volia dedicar el post a un persona que ens ha deixat aquesta setmana, Neil Armstrong.

Des de petit sempre em van impressionar les imatges dels primers astronautes caminant damunt la Lluna, aquell Juliol de 1969, concretament el dia del meu aniversari. Tenia una caixa de música dels astronautes damunt la lluna que m’encantava.
Ja més gran, tothom parlava de les teories que l’arribada de l’home a la Lluna no era possible i que havia estat un montatge. Tot i això, a 2n de batxillerat vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el gran Joan Oró mentre feia el Treball de Recerca sobre l’origen de la vida. El seu entusiasme quan parlava deles missions Apol·lo, i del que havien aportat a la ciència, em van treure de dubtes.

Des d’aleshores sempre m’ha agradat el món del’astronomia, observar l’Univers… He de reconeixer que no em cansaria mai de veure les pel·lícules en les que cal investigar un planeta aliè, la vida extraterrestre o un meteorit que amenaça la Terra.

Jo avui segueixo creient que l’home va arribar a la Lluna, i en sóc un ferm defensor. I les paraules d’Armstrong són ara més importants que mai. Un petit pas pot canviar la humanitat. I ara és el moment que tots fem petits passos endavant per millorar el futur de tots. No podem deixar que la dreta no ens deixi avançar, i encara pitjor que ens faci fer els pasos enrera.

Genial campanya de Metges del Món!

L’agost….

Estem vivint un mes d’agost molt calurós. Feia temps que no feia calor calor. D’aquella que a Lleida tant coneixem, dels 40º, que va fer que la Ilerda romana fos considerada una ciutat de càstig per als romans que no seguien les ordres del César. I es que aguantar aquesta calor a pèl, debia ser un bon càstig.

Fa un parell d’anys em va tocar viure l’agost egipci, i tot i que la calor que feia a les 3 de la tarde al Cairo, podia arribar tranquil·lament als 48º, no ha set fins que he tastat l’agost de Barcelona que no he passat tanta calor. No és perquè tinguin temperatures altes, sinó per l’elevada humitat. La xafogor que persisteix per la nit amb uns 28º que només donen treva unes hores abans de que surti el Sol.

Sigui com sigui, aquestes temperatures sembla que deixin una mica aturdida a la famosa Prima de Riesgo, i que la calamitosa situació econòmica del nostre país, estigui en Standby, a l’espera d’una tardor amb pujades de l’IVA i amb altre cop polítiques que lluny d’afavorir el creixement, l’augmenten. Una tardor, on si tot va bé celebrarem les primeres primàries al PSC, i on espero que els socialistes escollim un bon equip per liderar l’alternativa a la dreta d’aquest pais. És un pas important, perquè sino canviem per ser un referent per a la societat, per ser una alternativa, la societat buscarà altres companys amb qui cosntruir el futur del nostre país.

I sobretot amb aquesta calor, beveu molta aigua, eviteu les hores de màxima calor i busqueu indrets frescos,!

12 D’agost, Dia Mundial de la Joventut: Necessitem els joves

Els mesos d’estiu sempre són temps bons per a la reflexió, per valorar com ha anat l’any anterior i plantejar propostes per al nou curs. Aquests propòsits estiuencs encara prenen més força si tenim en compte que el dia 12 d’Agost és el Dia Mundial de la Joventut. Quin millor dia, doncs, per proposar una nova reflexió sobre la situació dels joves de la ciutat.

Ens trobem immersos en una situació econòmica difícil, agreujada per mesures i polítiques que lluny d’afavorir el creixement i la creació d’ocupació, la destrueixen. La taxa d’atur d’aquest segon trimestre en menors de 25 anys és del 53,28%. Espanya és, juntament amb Grècia, el país amb una taxa d’atur juvenil més elevada. En un any, la situació sociolaboral dels joves ha empitjorat. S’ha eliminat l’ajuda per a l’emancipació, de la que es beneficiaven més de 300.000 joves a tot l’estat, s’han eliminat les Borses d’Habitatge Jove a Catalunya i la reforma laboral promou contractes temporals i amb menys drets pels treballadors, especialment els joves. Per no parlar de les retallades en la salut i l’educació, que han afectat a aquells que tenien els contractes temporals i d’interinatge, principalment els joves. Tot i que la situació s’entesta en manifestar-se hostil, els joves no ens hem de deixar guanyar la batalla de l’ànim perquè el que tenim a les mans és el nostre futur i aquest ha de ser l’objectiu que guiï les nostres accions, la nostra activitat, la nostra capacitat de generar propostes positives, constructives!

Així doncs, per donar resposta a qualsevol intent de desànim, des de l’Ajuntament de Lleida continuem preparant i treballant en projectes que al marge de millorar la formació i informació laboral dels joves desocupats, puguin incentivar la seva ocupació.

 I és precisament en aquest context en què voldria reconèixer la gran tasca que fan moltes i molts joves per millorar la qualitat de vida d’aquells que també ho estan passant malament. La borsa de voluntaris joves de Lleida augmenta dia a dia, amb gent compromesa i disposada a ajudar als altres. Fa un parell de mesos, un grup de nois i noies van conèixer de primera mà la realitat dels campaments de refugiats Sahrauís.  Durant el mes de juliol hem tingut a Lleida dos camps de treball, liderats per la Fundació Josep Carol, que han participat en projectes de millora d’habitatges de persones sense recursos del barri antic de la ciutat i a les que no només han ajudat sinó que els hi han dibuixat un somriure. A més, també hem tingut grups de joves que han participat en la dinamització i disseny del projecte Solars Vius que s’està realitzant al centre històric, i que està donant veu als veïns per millorar espais que fins ara estaven en males condicions. Està clar que l’activitat que generem els joves no només contribueix a la millora de les condicions de vida de moltes persones, sinó que a més fa possible contagiar una necessària vitalitat a aquelles persones que ho necessiten.

També cal fer un reconeixement clar als i les joves, que tiren endavant projectes per a la ciutat, de gran nivell i repercussió social. Amb una gran capacitat de gestió i lideratge en el seu àmbit com són el Mercat de la Repesca del mes de juny o la nova edició de la Nit Sonora que se celebrarà al mes de setembre a la Seu Vella.

Hi ha molts joves que demanen pas, que demanen ser escoltats i tenir una participació més activa a la vida de la ciutat i aquest és el millor símptoma per a tota societat que vulgui créixer. El ple del mes de Juliol ha aprovat el nou Pla Local de Joventut, que promou polítiques per als joves de la ciutat fins al 2015. És un pla molt diferent del que es va aprovar al 2008, perquè també és diferent la situació actual. Però sobretot ha estat un pla participatiu, en el que han participat més de 200 persones, majoritàriament joves, que han col·laborat en l’elaboració d’un diagnòstic real de la joventut de Lleida en aquests moments. I és en base a aquest diagnòstic que hem establert prioritats i objectius per als propers 4 anys, que podem resumir en promoure l’empoderament  en la dinamització de la nostra ciutat, donar suport als projectes que promoguin l’emancipació i autonomia dels joves, i aprofitar la diversitat d’activitats que tenim per afavorir l’intercanvi entre joves de diferents perfils. Aquests són els objectius principals, que caldrà desenvolupar en els propers anys i que esperem que pugui oferir respostes als joves de la nostra ciutat.

Tot i les dificultats, no cessarem en la recerca de projectes i recursos per millorar les opcions de futur dels joves de la nostra ciutat, escoltant totes les propostes. L’experiència ens demostra que el treball conjunt amb la societat donar majors beneficis i satisfaccions, i en aquest Dia Mundial de la Joventut, obrim la mà a totes les iniciatives i projectes que ens aportin als joves, optimisme i il·lusió pel futur.

Acabo adaptant una cèlebre frase de Schopenhauer en què assegurava que la salut no ho és tot, però sense salut, tota la resta no és res… Certament, si em permeteu el joc amb les idees, la joventut no és la societat, però, vull subratllar que sense la joventut, la societat tampoc no és res.

Hi ha alternatives

No hem de perdre l’optimisme. Tot i les fatals notícies que ens envien cada dia els mitjans de comunicació, no hem de perdre l’esperança.

Però cal un canvi. Cal buscar l’alternativa. No podem continuar veient que el nostre futur i el destí del nostre país, està a la deriva, sense un rumb i dirigit per uns governs, que es veuen superats per una situació que amb les seves polítiques d’austeritat i retallades continuen alimentant. Cal fer un cop de timó i pendre una altra direcció.

Fa uns dies, es comentava per les xarxes socials les polítiques  i mesures que el President Hollande està realitzant a França. És clar que hi ha diferències entre la gestió que pot fer un govern de progrés i un govern de dretes. Un govern de la dreta més rància, que aprofita el desconcert per promoure una Llei de l’Avortament que és un insult a les dones i als drets aconseguits amb la democràcia.  Un govern de dretes, amb un president que limita les explicacions als ciutadans, que s’ha carregat el Debat de l’Estat de la Nació, i amb ministres que fan declaracions als mitjans internacionals en comptes de parlar amb els ciutadans.  Un govern de dretes basat en les mentires i en el menyspreu cap als seus votants al no complir cap de les propostes que van fer.  Són múltiples els vídeos i articles que circulen on els populars criticaven les mesures que estan prenent, i que amparant-se amb la seva majoria absoluta està condenant al nostre país. Aprova mesures que atempten contra els treballadors i contra la majoria del país, i cada dia generen més incertesa, amb baixada de la borsa, i la prima de risc pujant sense parar.

Un govern que ha quedat en evidència una vegada més, perquè tot i que durant el govern de Zapatero es van cometre errors, la situació d’Espanya i de la crisi mundial no era culpa de Zapatero.

Avui m’he acabat de llegir el llibre del Professor Vicenç Navarro, sobre les alternatives que hi ha a les polítiques del govern del PP. El podeu llegir  aquí gratuïtament.  I si no havieu llegit el llibre previ, sobre les alternatives per a generar ocupació aquí també el teniu.

Les manifestacions multitudinaries són un simptoma de que la gent ja està cansada d’aquestes polítiques. A totes les persones que hi van assistir els recomano que llegeixin aquests llibres, i generin debat, i que serveixin per a que la ciutadania sapigui que hi ha alternativa. Jo m’he près la llibertat d’enviar-li per correu a la Diputada Andrea Fabra, perquè ja que no té la vergonya de dimitir, que com a mínim que llegeixi i que sapigui, que la gent sap que hi ha alternativa a la prepotència, als menyspreu i al desmantellament de l’estat de benestar.

 

Sobre el valor de la medicina de familia i de la vida

Portem uns dies bastant durs.  No puc soportar veure  que cada dia empenyem a la ciutadania a no creure en la política. Cada cop que obro un diari, o llegeixo un tweet tenim una nova promesa incomplerta, promseses que no es compleixen, i sempre en perjucidi d’una població que està cansada de la Prima de Riesgo, i que viu atemorida l’arribada dels divendres quan hi ha un consell de Ministres. Tot i això, sóc una persona optimista i intento buscar el costat positiu de les coses. I avui ha set un dia positiu.

En un moment en que el sistema sanitari es bombardejat continuament pels governs de dretes de Catalunya i Espanya, he topat amb el video que precedeix a aquesta entrada. 6 minuts.  Una iniciativa molt interessant que possa de manifest el valor del metge de familia, del seu treball constan al costat dels seus pacients, d’escoltar-los i ajudar-los sempre, sabent que en molts casos necessitarà més de 6 minuts.  Aquest vídeo és el tràiler, el vídeo sencer es veuurà a l’octubre.

Des de fa un parell de mesos, ja estic a un centre de primària fent els últims mesos de la residència de metge de Familia. I les setmanes passen volant.  Cada dia aprenc. Ens donen tantes lliçons els nostres pacients.  I només ens demanen una cosa, que estiguem al seu costat, que els cuidem. I aquesta és la nostra feina, cuidar i acompanyar-los.  Hi ha molts articles que parlen de que la salut no només depèn de l’assistència sanitària, sinó d’un conjunt de factors externs, en els que nosaltres com a metges podem incidir.  Avui un pacient al que he anat a veure a casa seva m’ha dit, que només de saber que hi aniriem, ja es trobava millor. Aquest és el nostre gran valor, atentent a les persones des de la humilitat però treballant amb rigor per fer una mica millor la seva vida, per disminuir el seu dolor i el patiment.

I es que fa temps que diem que aquesta crisi, és una crisi de valors. Només una crisi social de valors d’aquesta magnitut pot permetre que una diputada escollida pel poble insulti a les persones que estan en atur, que un assessor d’un alcalde amenaçi de mort duespersones, i que permetem que persones vinculades a la trama de corrupció més gran d’Espanya, siguin ministres d’un govern democràtic. Quan el sistema es penja, cal reiniciar-lo, no?