Avui hem anat amb l’alcalde a gravar una entrevista que li han fet al cemintiri, amb motiu de la preparació del nou catàleg dels panteons que hi ha al cemintiri de Lleida. Ja a principis de mes, vaig participar en una tertúlia sobre quant costava morir a Lleida! Aquí teniu el link per si us interessa!
Ja veieu, gràcies al 200 aniversari del cemintiri hem aconseguit que se’n parli, i esperem que la gent conegui poc a poc, la riquesa arquitectònica que hi ha entre aquelles quatre parets!
Publicat dins de Uncategorized
Ahir vam fer el tradicional relleu de capitanies de Moros i Cristians! Va ser un acte molt emotiu on els actuals càrrecs de les comparses ens passaven el relleu als nous representants.
Aquest ja és el 14è any que participaré a la Festa de Moros i Cristians, i per mi és un honor ser el capità de les tropes cristianes. Com a Comte Arnau Mir del Pallars, acudirem el proper mes de maig per conquerir la ciutat de Medina Larida al Caid Ton Aluja, que tot i ser d’un altre bàndol ens uneix una gran amistat.
estic segur que aquest any tindrem una gran capitania i esperem que tots els festers i festeres, i els lleidatans en general gaudeixin amb nosaltres d’aquesta festa tan nostra. Una festa que rememora la batalla entre els Musulmans que vivien a les nostres comarques i els Cristians que van conquerir-les. És la festa més antiga, ja que al 1150 es va escenificar per primera vegada durant les noces del Comte Ramon Berenguer i la reina Peronella d’Aragó.
Espero que sigui un gran any, i com vaig dir ahir al Jurament a la Seu Vella, per la Festa de Moros i Cristians, i per Lleida, Sempre.
El passat diumenge la ciutadania va parlar, i amb el seu sufragi (o no sufragi) ens han dit que no confiaven en el nostre projecte. Hem entès el missatge. Hem tret els pitjors resultats de la història de la democràcia des de 1979, quan en aquell temps es presentava un altre partit fort i d’esquerres amb el què compartíem àmpliament la forquilla electoral (PSUC).
Feia temps que ho sabíem, en silenci i amb resignació, però ho imaginàvem; cada vegada que un amic et parava pel carrer ens ho advertia; i el degoteig dels indicadors d’alarma han estat incessants, després d’un primer plat servit fred (autonòmiques), vam tenir un segon plat amb un cert regust amarg (municipals) i a les postres ja no ens hi ha volgut convidar. Aquesta vegada hem dividit el nostre electorat per dos.
Tanmateix, davant de tot això, tenim una gratitud immensa i una esperança en el present i en el futur. Gratitud amb tots aquells companys i amics que no han perdut el somriure ni un dia tot i patir en pròpia carn els efectes més abrasius de la crisi global. I què, tot i les adversitats, han continuat confiant que la millor solució passava per més i millor socialisme. Trenta-vuit mil nou-centes setanta-set gràcies a tots vosaltres.
Són moltes les causes que ens han dut fins aquí: la crisi, el càstig a la gestió, la voluntat de canvi, la indignació… volem escoltar-les totes, doncs en cada nova conversa i debat n’aprenem una mica més. Però no ens volem quedar immòbils només en l’anàlisi d’aquestes causes. Cal plantejar nous reptes, buscar noves solucions, oferir millors respostes.
Només així podrem recuperar la confiança de tots aquells ciutadans que en els últims mesos s’han allunyat del que fins ara era el partit que millor defensava els seus valors.
Som a les portes d’una nova era. El món ha canviat per complert. Quan tot és cada vegada més global, ens enceguem en buscar les diferències, les discrepàncies i els matisos per prioritzar la voluntat individual vers el bé
comú. Som els hereus d’un capitalisme salvatge. D’un capitalisme que ha estat
capaç de posar en crisi no només l’economia i els mercats, sinó els valors, els drets i les llibertats de tota la societat. Uns valors que Europa i el món havíem aconseguit després d’un segle XX convuls i ple de sang, suor i llàgrimes, de les de veritat. Un sistema que ha posat en entredit el pacte social de tota la humanitat, fent trontollar no només el futur, sinó el present d’un món que ja arriba als 7000 milions de persones. I on tots tenim dret a opinar de la mateixa manera.
El Partit dels Socialistes és a les portes d’un nou Congrés, i és ara i aquí quan hem de reivindicar que un altre partit és possible i necessari, i que tenim alternativa a la situació actual. Volem un PSC que torni a ser el partit de l’avantguarda, del progrés i de la illusió pel futur. Que porti el segell de la modernitat i de la regeneració constant de les seves idees, i aporti l’experiència de la seva història.
Volem un PSC de bona gent i de gent normal, de persones com tu i com jo. Un PSC horitzontal que recuperi el companyerisme, el treball en equip i els lideratges compartits, no només entre militants, sinó amb la societat que ens envolta.
Volem un nou partit socialista que tingui com a eix vertebrador del seu discurs l’educació. És la principal eina de la revolució social i la única sortida real en la igualtat d’oportunitats de tots i totes.
Un PSC que parli d’economia alternativa, i no d’estalvi alternatiu ni d’austeritat alternativa. Que sense complexes reivindiqui més inversió pública per sortir de la crisi, més inversió en coneixement, en el benestar de les persones, en recerca i en innovació; i que no busqui falses dreceres essent còmplice d’un discurs fatalista de la fi del món. Només amb més inversió i més redistribució sortirem reforçats d’aquesta crisi tots, del primer a l’últim, sense que ningú es quedi enrere.
Confiem en un PSC que porti com a bandera la convivència, la solidaritat i la
justícia. I què davant els discursos populistes contesti amb pedagogia i passió. Defensant com fins ara, la cohesió social, la coresponsabilitat i el compromís ètic i social en allò públic per fer Catalunya i el món un lloc una mica més just per viure-hi.
Confiem en un PSC que assumeixi el debat d’un nou sobiranisme en clau federal. Que parli de l’encaix de Catalunya a Europa. D’una Europa de tots, que no aplica fronteres i que ens uneix més que no pas ens separa. Que parli de les regions d’aquests nous Estats Units d’Europa, sense rancor, sense por, sense abandonar els nostres veïns ni amics, sense crispació i sense extremismes d’un costat i altre. Liderant aquest nou federalisme real a casa nostra, per fer-lo més gran.
Reivindiquem un PSC on la deliberació, el debat de les idees i les noves formes de participació sigui una realitat. I on l’obertura a la societat sigui l’objectiu prioritàri d’aquesta renovació que el partit necessita. De nord a sud i d’est a oest cal que sortim a buscar nous amics, nous arquitectes, nous constructors i nous mestres del que ha de ser un PSC rejovenit i reconstruït amb una base sòlida de la que ens hem de sentir orgullosos.
Al PSC tenim esperança, molta. Una esperança tenyida de vermell per als que encara volem canviar el món i per als que esperen que ho fem, convençuts que hem d’entomar el missatge que ens ha enviat la ciutadania. L’optimisme i les ganes per fer-ho possible, no ens el podran prendre.
Ens en sortirem. Iniciem ara la conversa permanent.
Oriol Yuguero i Torres
Jordina Freixanet i Pardo
Publicat dins de Uncategorized
Demà és el dia de les eleccions generals. Serà un dia important. Un dia en el que els ciutadans escolliran quin futur volen per als propers 4 anys, de quina manera es vol sortir de la situació econòmica global en la que ens trobem. Al llarg d’aquesta campanya s’ha incidit en un missatge molt clar. A pesar del que molts diuen no és el mateix que el dia 21 el president del govern es digui Rubalcaba o es digui Rajoy.
Es per això que hem d’aprofitar aquest dia per pensar bé el que farem demà, i les conseqüències que se’n deriven. Podem sortir de la crisi mantenint un estat del benestar que garanteix la igulatat d’oportunitats dels qui menys tenen, el manteniment dels drets socials aconseguits en els últims anys i una educació i una sanitat que segueixin sent pioneres a Europa. Això és el que passarà si demà guanya Rubalcaba. Si guanya Rajoy no sabem que passarà. Perquè com ja hem vist és un home de poques paraules i molts “depende”. De fet, avui al diari llegia que ja ha dit que la recuperació serà qüestió de temps i ja no assegurava, com feia en les setmanes anteriors, que la seva arribada al poder generarà un augment de confiança dels mercats i la reducció dels aturats de forma ràpida.
Demà sabrem els resultats. Demà sabrem quin és el futur del nostre país. Un país que aquesta setmana ha vist com els seus estudiants, bombers i metges surtien al carrer per reclamar un sistema educatiu i sanitari de qualitat, responsable i eficaç. I espero que el ministre de los hilillos de plastelina i de la submissió al govern de Bush no ocupi els bancs blaus del Congrés dels Diputats.
Publicat dins de Uncategorized
This gallery contains 1 photos.
Ja estem en campanya, des de divendres per la nit, tots els partits approfitem per explicar les propostes que tenim per poder fer front al futur del país. Nosaltres, el PSC, vam començar la campanya davant de les portes de … Continua llegint
Amb aquest títol no em refereixo a la situació econòmica europea, que aquests dies s’està debatint a Cannes. El dilluns va ser el dia de la castanyada, i des de fa uns anys existeix un debat prou important sobre si … Continua llegint
|
